HISTORIA D'UNA FOTOGRAFIA

LLUITEU

Sabem que són dies durs. Són dies durs, tristos i dolorosos. Aquí estem mitjanament bé, els nens estan protegits, però pensem que la Núria ha caigut malalta, tos bastant i no té massa gana, a més de problemes a l’hora d’adormir-se. Bé, això ho estem patint tots. Estic preocupada per la xiqueta, fins ara s’havia mantingut forta i sana, deu haver sigut el trasllat, tant de moviment ens ha trasbalsat a tots. Hem pogut fer contacte amb el pubill de casa Foixenc, ens ha ofert refugi a Isil, tenen una habitació lliure amb un llit per mi i lo nadó, les xiquetes hauran de dormir al terra damunt d’uns sacs vells que tenien guardats i mantes. Han decidit que la millor opció serà amagar el Ferran al cap de casa, hi ha una petita finestra que li oferirà llum però l’entrada està coberta amb un fals sostre que només s’obre per passar-li menjar i algun llibre que hem pogut conservar. És un amant de la poesia, crec que fins l’ara és el que li ha permès mantenir aquest bocí d’esperança dins del cor. La resta de la família fa vida normal per tota la casa. Des de l’habitació puc veure les criatures jugant amb els goiats i goiates del poble i de tant en tant fan alguna aulesa, però amb els temps que corren, la gran majoria se’ls hi pot perdonar. A prop de la casa hi ha un cóm on hi aconseguim l’aigua. Esperem que no es contamini, anar ara al riu és perillós ja que ha estat plovent i el nivell de l’aigua no para de pujar.

El nostre camí fins aquí no va ser fàcil...Vam venir fins aquí des de la Vall de Lladorre. El poble estava ple de republicans refugiats, ni tan sols l’antic castell es salvava de ser refugi. Vam decidir marxar per salvar el Ferran, a la casa del costat, la Tamborí, ja hi havien agafat el pubill. Li van fotre un tret allà mateix. Va ser una camí molt llarg, les muntanyes eren nevades com mai, la part bona és que los cabirols han baixat més a prop de la vall, eren fàcils de caçar quan ho necessitàvem i teníem prou forces per carregar l’animal al coll. Lo carriscle del meu home va quedar destrossat. Em preocupava que la nena anés massa esporret pel temps que feia, vam tallar unes quantes pells dels animals i les vam utilitzar com a abric. Ens havíem endut mantes de casa, però no era suficient, les havíem usat totes per protegir el bebè tant com pugéssim. En temps de fam, la meua àvia ens havia ensenyat a caçar i cuinar culleretes i galapats, però això a l’hivern és impossible. Ens movíem durant la nit i fins a bocafoscant. Quan es veia la llum del sol buscàvem algun refugi, un matoll o alguna cova que no fos ocupada per l’ós. I dormíem. O almenys ho intentàvem. En Ferran i jo preníem torns per vigilar mentre les criatures descansaven. Amb els dies arribàrem a Llavorsí. Està ple de soldats, alguns de la Lleva del Biberó que formen part del batalló alpí i ocupen les fronteres amb França, mantenint relació amb occitans que fan arribar informació fins al poble. L’exercit ho té tot controlat però tot i així cartes, rumors i missatges corren com el vent a través dels carrers bruts i foscos fins a arribar al seu destí. Últimament és difícil fer arribar un missatge, o potser el que és difícil es trobar algú a qui enviar-li. Al cap de nou dies hi arribàrem. Vam abidriar algú en un dels camps del voltant del lloc. Era lo fill petit de foixenc que esperava la nostra arribada. Era un goiat que tot just havia complert disset anys. En aquell moment vaig començar patir pel que li esperava al pobre xicot.

Vam pujar fins a l’entrada del poble tots junts, la nena preguntava perquè no hi havia voliaines a l’hivern, tampoc singratalles per més que n’hi busqués. Vaig dir-li que era part de l’hivern, l’hivern era l’estació que apagava la vida, que ficava la muntanya sencera a dormir, que feia que els animals més grans del Pallars s’amaguessin en coves, esperant que el fosc, fred i humit hivern marxés. Va contestar-me que aleshores no havíem de preocupar-os, que esperant uns quants dies això s’acabaria. Tenia ganes de plorar. Pensava en la innocència de la pobre e indefensa criatura que buscava flors, i mentrestant jo, la seva mare, cansada, trista i abatuda, buscava menjar i protecció per la petita criatura, que no era conscient de l’infern a la terra que s’estava vivint, que no era conscient que el dimoni havia pres forma humana i havia avançat cap al nord, on ens hi trobàvem nosaltres. Necessito protegir l’última llum, l’última forma de futur que ens queda.

Ens hem emportat tot el que era necessari: mantes, roba, aïnes, menjar, i un rifle...Jo, d’amagat, he agafat unes fotografies del nostre casament i una de familiar, hi sortim nosaltres dos, la Núria i els seus dos cosins. No sabem ben bé que ha passat amb aquells dos goiats, sols vam sentir que ells i els seus pares van ser enviats a Alemanya. Cert és que no sé el que ha passat amb ells, però sí que sé que no els tornarem a veure mai més. Vam resar per ells.

Agafar aquestes fotografies va comportar un endarreriment quan vam voler deixar el poble. No les trobava, sabia que eren a sota del llit, a dins d’alguna maleta, però vaig trigar un parell d’hores ben bones en poder trobar-les. També sabia que el Ferran estava impacient per marxar, i encara que no ho digués, espantat. Però necessitava trobar aquelles fotografies i emportar-me-les amb mi. Són un dels petits trossos de historia que ens queda. M’he adonat que ara més que mai es valoren les petites coses, els records, els pensaments, les lletres i les paraules han pres més força. Estem sent assassinats, condemnats per crims que no hem comés, torturats per pensar i expressar...Morts per cometre el crim de ser lliures i humans. Vull escapar d’aquesta realitat, necessito escapar al passat, l’únic que em calma el pensament es recordar temps passats, els moments que vam poder viure tots junts, que vam poder riure i parlar sense a por de que ens tapessin la boca per fer-ho. El dia del nostre casament vaig portar un vestit blanc preciós i un collar de perles que m’havia regalat la meva mare especialment per l’ocasió. Havia estat a la família durant generacions. En Ferran portava una corbata de color ocre que trobava molt maca i diferent. També una rosa blanca al cantó esquerre del pit. Va ser un dels millors dies de la nostra vida, la felicitat es podia respirar, flotava per l’aire, va ser una gran festa, i tot i així, no estem somrient en la fotografia. Potser dins del nostre cor sabíem que aquella felicitat no duraria tant com haguéssim desitjat. En la fotografia familiar, estem celebrant l’últim Nadal que vam poder passar tots junts. Havíem estalviat per poder comprar tota mena de delícies justament per aquell dia, i per mi, una brusa nova. 

Em passo les nits observant aquestes imatges, pensant, imaginant, desitjant.

Fa poc ens vam acabar les últimes fragues que quedaven i els més xics demanen poder menjar alguna cosa dolça, però els hi hem de dir que no, que s’ha acabat, el més dolç que quedava eren unes fulles de stevia que vaig poder arreplegar abans que tot quedes cobert per borruscalls grossos com un gerd, però ja s’han assecat. A la casa hi ha una padrina que comença a leleiar. La pobra dona no sap el que diu, i la seva família no li vol dir directament que vivim en mig d’una guerra que està sent guanyada per algú que ens persegueix, li donarien un atac de cor. Sempre se la pot veure asseguda al costat de la llar de foc, en un balancí de fusta que va construir el seu fill fa cinc anys. Als seus peus i jeu un gos. És el gos del que sento el nyaupit per despertar-me. A falta de gall, que va anar a la cassola, tenim al gos per llevar-nos de matí. Però aquest matí no ha calgut la veu del ca per despertar-nos, perquè ni tan sols s’ha dormit. Ahir a la nit va arribar un ferit, fill de casa Poblador, portava el cos ple de blaus i un dels camals dels pantalons ple de sang. L’havien carregat els seus germans durant dos dies a través de les muntanyes, l’havien mantingut viu fins ara, fins a poder arribar a lo metge del poble, que finalment li va examinar la ferida. Tenia pràcticament tota la perna oberta verticalment i trossos de metralla escampats, les ferides no eren només vermelles, sinó que també s’havien tornat negres, blaves i amb trossos blancs infectats dels quals supuraven líquids que em van fer treure tot el dinar allà mateix. Un cop recuperada, totes les dones vam ajudar buscant aigua, escalfant-la i netejant draps i tovalloles per donar-les al metge, que amb grans esforços intentava ajudar del noi de vint-i-tres anys i la seva cama ja mig morta. Tres hores després, la mare del noi plorava abraçant el cadàver del jove soldat que havia pogut tornar al seu poble estimat per donar un últim adéu a la seva família i amics. I l’endemà, ja hi havia una dona més al poble que vestiria de negre la resta de la seva vida.

És molt injust. Molt injust i dolorós. Per què hem de patir tot això? Per què hem de morir? Per què hem de ser condemnats d’aquesta manera per les nostres idees? Per què...Per què les ments humanes poden ser corrompudes per l’afany de poder, per les ganes d’imposar, per la crueltat que mai hauria d’existir en el poble. Les cares dels homes està enfosquides per l’estalzí, les ferides, la por, i el so de les bombes caient des de el negre cel. Les de les dones, enfonsades, tristes, plenes de cansament per encarregar-se dels nens i del camp, i alhora angoixades per no saber si el seu marit, pare o fill tornaria aquella nit, o mai tornaria. Vivíem en pau, treballàvem per aconseguir el que necessitàvem, sense haver de sagnar, sense haver de plorar, sense haver de demanar clemència amb una arma apuntant entre cella i cella. Érem lliures. Érem vius. I de cop es va acabar.

Aquest escrit va dirigit a tothom i a ningú. D’aquí poc ens haurem de moure una vegada més. Aquest cop, dos famílies juntes. El noi petit que ens va rebre amb braços oberts i dos potxons a cada un, serà enviat a l’Ebre d’aquí tres dies. Sap que morirà. Però ho farà amb orgull, ho farà amb dignitat i sobretot, ho farà amb la consciencia tranquil·la i el cor ple de valentia.

No sé qui trobarà aquesta carta. Ni tan sols sé si algú la trobarà. Però si ho feu...Si us plau, en un futur, lluiteu. Venen temps difícils, duraran anys, generacions, l’època fosca d’aquest país deixarà marca, deixarà un record que intentaran disfressar. Us enganyaran. Només els vencedors escriuen l’historia, i aquest cop, nosaltres no tindrem l’honor. Però hem estat aquí, hem estat persones, hem estat soldats. Si us plau recordeu-nos, perquè joves i grans com vosaltres, els que ara sou néts i besnéts, han sortit a lluitar sota el símbol de la llibertat. No us deixeu trepitjar, no us deixeu esborrar, no us deixeu silenciar, i sobretot...No us deixeu oblidar.

Estem fent historia, i d’aquí uns anys, no sé quants, us tocarà a vosaltres. Avanceu, feu-vos escoltar, lluiteu, perquè a nosaltres, als vostres avis i avies, ens han fet callar afusellant-nos.

                                                                                                                                                         24 de Setembre de 1938.




INSTAL·LACIÓ BASADA EN AQUESTA HISTORIA:

Després de crear aquesta historia després de mirar la fotografia, vam haver de portar-ho al món físic, i per fer això vam crear una instal·lació. I com vaig fer això? Bé, com que la historia és presentada en forma de carta, relatant el testimoni d'una família en l'exili per culpa de la guerra, he volgut mostrar una antiga maleta, com si fos les que s'haguessin emportat per tal de fugir. El que destaca, però, són els elements dins de la desgastada maleta: un parell de peces de roba antigues, uns llibres també antics que representen l'única distracció que els protagonistes tenen de les dures batalles i exili, una carta de 1911, una imatge de la Verge Maria ja que durant l'època eren molt religiosos, una fotografia del matrimoni protagonista, i finalment, penjada al mig de la maleta oberta, hi trobem una carta on he resumit la llarga historia per tal de que hi entres en una sola cara d'un paper, el qual he mullat amb cafè diluït i cremat en certes parts per a poder donar-li un toc més antic a l'escrit.