CHAPEAU! DE CASAS I PICASSO A BALENCIAGA Y PERTEGAZ
POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ
Aquesta exposició dedicada a l'art i els barrets la trobàvem a la Fundació Palau i Fabre, situada a Caldes d'Estrac i tenia dos recorreguts, un per una exposició de dibuixos i obres, i l'altre per una exposició de barrets a més d'una masterclass de creació de barrets per part de Nina Pawlowsky.
La masterclass ens ha introduït en l'art de crear barrets de feltre, el material més utilitzat. El procés consistia en la col·locació del material en unes màquines que el mullaven, fent així que quedi més tou i sigui fàcil moldejar-lo a la mida d'un motlle en forma de cap al qual se li passava una corda per anar així deixant que l'artesà moldeji.
Seguidament vam poder observar una sala dedicada a l'exposició de diversos dibuixos i pintures que, a part de correspondre a l'època exposada, destacaven per la seva presència de barrets i peces de vestir que cridaven l'atenció. Un dels artistes era Ismael Smith, el qual era conegut per la seva participació en revistes satíriques i el seu gust per la il·lustració de roba. Tot seguit, l'artista Ramon Casas ens presentava les imatges nues i atrevides de dos dones que trencaven amb la idea de debilitat que durant l'època se'ls hi associava, i tot això acompanyades de barrets que els hi donaven més importància i elegància.
També vam poder observar obres de la figura humana de Palau Uller, dibuixos i retrats fets per Picasso (ja que era amic de Palau i Fabra), fotografies fetes per Joan Brossa i Tàpies que usaven el barret com a representació d'idees o queixes i l'art simbolista i poc reconegut de Joan Ponç.
Finalment, podiem observar una obra feta pel marit de Pawlowsky, Pep Duran, tota creada a base de diversos barrets i materials, i just al davant una breu exposició de la famosa actriu Greta Gargo, icona de la bellesa femenina de Hollywood.
Finalment vam endinsar-nos en una sala plena d'expositors de barrets, tan de dona com d'home, a més de diverses explicacions relacionades amb el motiu de creació de cada barret, procés i artista, com podien ser Elsa Shapareli o Pilar Bassa
POÈTIQUES DE L'EMOCIÓ
"Poètiques de l'emoció" ha sigut una exposició que es trobava en el Caixa Fòrum i que tractava del paper que les emocions jugaven en el món de l'art i com aquest era representat a través de diversos elements com el cos, l'espai i una sèrie d'esdeveniments socials importants de l'època que provocaven sentiments molt variats a la societat del moment.
La primera obra venia de la mà del famós artista Bill Viola, que aquest cop havia optat per crear "The Silent Sea", obra que constava d'una pantalla on una sèrie de persones expressaven una emoció a càmera lenta acompanyada d'un conjunt d'altres obres transmetent la mateixa emoció, a més d'afegir-hi un conjunt de ploraneres esculpides a estil gòtic i finalment una sèrie d'escultures representant aquells mateixos personatges.
Una altra obra audiovisual destacable era la de Bas Jan Ader, que ens presentava un vídeo d'ell mateix plorant i intentant expressar-se, fracasant degut als plors. Aquesta s'anomenava "I'm too sad to tell you".
Més endavant, ens trobàvem amb una obra que contenia una fotografia d'Enric Folgosa Martí titulada "Funeral a Kosovo" i que estava acompanyada d'una representació de la pietat, mostrant així el dolor i la tristesa.
Seguidament trobàvem una combinació de tres obres en una mateixa sala: la del "Devallament de la Creu", "Homúnculo" de Manolo Millares i "Action Psyché" de Gina Pane, transmetent un intents dolor, tristesa i ràbia, especialment l'obra de Pane, que se centra en el dolor de les dones en una societat masclista a través de les cicatrius que li han quedat de ferides que s'havia fet ella mateixa.
Després se'ns presentaven dos obres que es complementaven de manera oposada, una de Günther Förg representaant un bosc cremat gràcies a marques en llenços de color negre que transmitien tristesa, i l'altra de Joaquim Mir titulada "Poeta de Sol", que destaca per tots els seus colors llampants.
Més endavant, ens hem trobat una obra d'una artista anomenada Shirin Neshat que representava el patiment de les dones al seu país natal, com per exemple en prohibicions tan extremes com la de no poder cantar, i això ho feia gràcies a la reproducció de dos imatges, una d'un home cantant i amb un públic aplaudint i que el reconeixen com a cantant exitós, i l'altra d'una dona vestida de negre sense l'atenció i el reconeixement que rebia l'home. L'obra data de l'any 1998 i s'anomena "Turbulent".
Altres obres reconegudes exposades han sigut les representacions de Juli González sobre la Guerra Civil com l'obra "La dona cridant" i una altra obra destaca anomenada "Mai 1968", feta per Miró, inspirat en les revolucions del 68 a França, especialment a la capital, París.
Finalment, una altra de les peces fou d'Iván Gargote anomenada "Birthday", que consistia en el mateix artista animant a diversos desconeguts a cantar la famosa cançó explicant que era el seu aniversari, transmetent així una sensació de felicitat i companyia.
M'ha agradat bastant tenir la oportunitat de veure obres tan diversos i d'estils tan diferents totes en una mateixa exposició per tal de reivindicar el paper clau que les emocions i els sentiments en crear art i moldejar les nostres vides.
PAVELLÓ MIES VAN DER ROHE
El Pavelló Mies van der Rohe, també conegut com a Pavelló Alemany, és un edifici de tipus racionalista construït l’any 1920 en un temps rècord de 8 mesos gràcies a l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe i la dissenyadora d’interiors Lilly Reich. Fou oficialment obert al públic el maig de 1929.
El Pavelló va ser edificat durant la dictadura de Primo de Rivera a Espanya després d’un cop d’Estat que contava amb el suport del rei Alfons XIII. El dictador va accedir a la construcció del Pavelló (juntament amb altres grans obres arquitectòniques) en motiu de l’Exposició Universal de 1929, però això anava una mica més enllà d’un gest d’amor a l’art, ja que Primo de Rivera va veure això com a una oportunitat per embellir Barcelona, promocionar-la, i així guanyar-se el suport de molts catalans que havien donat l’esquena a la seva dictadura. Una curiositat que ens va explicar el guía del Pavelló va ser que, en un principi, l’obra havia de ser edificada davant d’una parcel·la que s’encarava amb la parcel·la francesa, el qual va provocar certa tensió ja que, políticament parlant, els dos països no tenien molt bona relació. Degut a això i a les exigències de l’arquitecte de voler un espai més gran per treballar, el Pavelló va acabar sent edificat en la seva localització actual.
Per contextualitzar una mica, cal dir que principis del segle XX va ser un dels moments més àlgids del modernisme a nivell internacional, però degut a la dictadura i el retrocés que aquesta comporta, Espanya destacava per edificacions de caràcter més historicista i antic, encara ancorats en el segle XIX. Els artistes alemanys, en canvi, estaven vivint una onada de modernitat i innovació gràcies a la nova escola Bauhaus (de la qual Mies en fou director i Reich professora), una escola d’art que edificava seguint les directrius del racionalisme, les formes geomètriques, la senzillesa i la funcionalitat. Mies van der Rohen va importar aquest estil cap a una Barcelona immers en l’arquitectura historicista i els detalls naturals d’allò més clàssic, per tant, aquest tipus d’arquitectura va suposar un gran shock per als espectadors.
L’edifici en si volia ser una representació de la cara renovada que Alemanya volia donar a conèixer en aquell moment. El país havia afrontat una crisi important, i volia presentar-se com a un nou estat més lliure, democràtic, pacifista i avançat, un conjunt de característiques que Mies van der Rohe va poder transmetre a través de l’arquitectura racionalista que plasmava en la seva obra.
Aquest corrent arquitectònic destaca pel seu ús de formes geomètriques simples i una decantació cap a l’organització estructuralista enlloc de seguir els patrons de simetria axial. A més a més, sabem que l’edifici és racionalista pel fet que no hi veiem una decoració detallada com a tal, sinó que aquesta ve implicita dins de l’ús dels colors, els materials i els detalls constructius. L’arquitecte vol aconseguir crear un espai més lliure i dinàmic, i per aconseguir-ho fa ús de conceptes com el de “planta lliure” i “sala flotant”.
L’edifici té un sistema constructiu arquitravat, és a dir, que destaca per l’ús de línies rectes i plans horitzontals. A més a més, l’edifici està sostingut per unes columnes de metall distribuïdes de manera que la planta sigui lliure, donant més dinamisme i llibertat a un espai que únicament conta amb una façana per motius decoratius. Pel que fa a les seves dimensions, l’edifici consta d’uns 1.050 metres quadrats.
Els materials constructius que usa Mies van der Rohe són principalment l’acer, el vidre i el ferro, a més de pedra i marbre, de manera que contrastava la novetat de l’estil amb la tradicionalitat dels materials usats.
L’edifici el trobem alçat sobre d’un podi, el qual ens fa pensar en la inspiració en l’art grec que l’arquitecte va poder tenir, i encara amb més raó tenint en compte que l’accés a l’edifici sobre del podi és a través d’unes escales col·locades al costat dret, molt similar als antics temples grecs. Com ja he dit, el sistema és arquitravat i l’estil racionalista, i una simple ullada a la façana exterior ens permet detectar com Mies van der Rohe fa ús d’una superposició d’elements per tal de crear angles rectes i línies horitzontals, com fa per exemple amb el fet de que el sostre i el podi sobresurtin de la façana, la qual està especialment dissenyada per a que el visitant faci un recorregut visual ja premeditat per l’arquitecte, i això comença pel fet de que la poca alçada de l’edifici permet a l’espectador veure més enllà del Pavelló i així poder observar altres obres de l’Exposició com La font màgica o el Poble Espanyol.
En realitat, el Pavelló té dos accesos, de manera que el tràfic de visitants és molt més fàcil i fluït i fins i tot segueix un recorregut. Per començar, si pugem les escales de la part de davant del podi, ens trobarem amb una mena de pati obert on hi ha una piscina de forma rectangular plena d’aigua. A la part posterior, també hi soliem trobar un bassal amb nenúfars, un element bastant exòtic en aquella època, i just al costat hi trobem un despatx d’oficina. Al donar l’esquena a tots aquest elements, ens trobem de cara amb l’interior de l’edifici, un espai molt obert i lliure però que desde fora es trobava camuflat pel disseny dels vidres que l’envolten, que s’asseguren que la llum del sol faci que apareguin reflexes de l’exterior, i així no visualitzar l’interior.
El primer que ens trobem al entrar és una sala amb una catifa negra en la que dos cadires estan col·locades al centre, mirant cap a l’entrada, i hi ha uns quants bancs més al voltant. Aquesta famosa cadira, la Cadira Barcelona, va ser dissenyada també per Mies van der Rohe. Un detall a tenir en compte és com la combinació de la catifa negra, la cortina vermella que hi ha penjada, i la paret de marbre d’Onix que hi ha col·locada representen la bandera alemanya, de colors negre, vermell i groc. Seguidament, la nostra visió es dirigeix cap a una sala interior la qual es separa de l’altra gràcies a uns vidres col·locats que formen un petit passadís. Aquesta segona sala no té sostre, el qual permet que sigui il·luminada amb llum natural. Em va resultar bastant relaxant i agradable com a espai ja que la sala tenia una mena de piscina amb aigua i una escultura de caire clàssic col·locada al cantó esquerre de la piscina. Això remarca el contrast entre lo clàssic i lo modern, el qual observem a la resta de l’obra arquitectònica.
Al tornar a entrar a l’espai cobert de l’edifici, i si donem mitja volta, podem sortir per l’altra banda de la sala, que ens separa de l’espai amb cadires gràcies a un mur de marbre i uns panells de vidre. Això ens permet veure l’altra entrada a l’edifici, unes escales que van cap a un jardí i que a l’altra banda dóna pas a les oficines ja mencionades. També té com a detall un mur de vidre tancat que serveix per a reflectir la llum i així potenciar una de les característiques de l’edifici, que és la il·luminació natural.
Com a conclusió, es pot dir que hem tingut la oportunitat de veure i analitzar un edifici d’estil racionalista, el qual actualment no ens sorprèn massa, però penso que al tenir en compte el context històric de la seva construcció (dictadura de l’any 1929), les característiques pròpies de l’estil en comparació a l’arquitectura del moment, i la gran fusió de l’edifici amb l’espai i l’aprofitament dels recursos naturals, podem arribar a afirmar que aquesta és una de les grans obres arquitectòniques del segle XX que, després d’anys d’estudi, ens permet adonar-nos que representen moments clau per a l’evolució de l’arquitectura i l’art en general, no tan sols transmetent un missatge innovador sinó que el transmeten de manera innovadora, per tant no és sols un canvi de mentalitat, sinó que representa un canvi en la manera de fer.
“El fotógrafo de Mauthausen” és una nova pel·lícula que hem tingut l’oportunitat de veure al cinema de Granollers.
La pel·lícula narra els fets que van ocórrer al camp de concentració nazi de Mauthausen gràcies a un fotògraf català, Francesc Boix, que va ser nacionalment reconegut com a una peça clau en contra dels nazis durant els Judicis de Nuremberg ja que Boix, secretament, va recopilar un gran nombre de fotografies i registres sobre les horribles activitats i assassinats que els nazis duien a terme amb ell i altres presoners.
Personalment, m’ha agradat la pel·lícula com a tal, però coneixent el context històric i fets que realment vol representar, considero que no és tan bona com hauria pogut ser. Mostra certes escenes que sembla que inclús certs presos de l’Holocaust rebéssin un bon tracte o privilegis com la carn o calefacció, quan la realitat era molt més dura i dolorosa. A més a més, certes dates i llocs no concorden el qual fa que la pel·lícula perdi realisme. Cal dir que molts d’aquests detalls els vam poder notar gràcies a una xerrada posterior a la pel·lícula en mans d’una experta en l’Holocaust.
Tot i així, penso que l’obra ajuda a conscienciar a qualsevol espectador que pugui mirar la pel·lícula sobre l’horror que va ser la segona guerra mundial i l’holocaust, i com la persecució iniciada pels nazis va anar molt més enllà de jueus, sinó que també es van perseguir a homosexuals, gent negra, o en el cas de Boix, espanyols que s'oposàven al règim de Francisco Franco, dictador d’Espanya en aquella època.
El passat 25 de gener vam anar a La Pedrera a veure una exposició anomenada “Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975”. L’exposició consistia en un recull d’obres de 37 artistes de tot el món, amb noms tan famosos com Takis o Jean Tinguely que busquen la participació, reflexió i interacció de l'espectador amb l'obra, donant així pas a que la mateixa ment de l'espectador processi i analitzi el missatge que vol transmetre l'autor.
L'art cinètic és una de les últimes avantguardes del segle XX i comença a tenir èxit entre els anys cinquanta i seixanta, centrant-se en un concepte d’art obert, on el moviment i l'espai juguen els papers més importants junt amb la percepció de l'espectador, i per tal de fer-ho els artistes experimenten amb la creació d'objectes poc convencionals i materials de tota mena. A més a més, els artistes que treballen l'art cinètic destaquen per fer ús de materials, tecnologies ii teories extretes de la ciència, la indústria i la mecànica. També cal destacar l'ús del concepte “d'obra oberta”, una nova corrent artística en la que l'autor crea l'obra de manera que la participació i interpretació de l'espectador respecte l'obra, fagi que aquest es transformi en coautor, demostrant així, en forma de metàfora, la seva visió del món com a un lloc i un espai, desordenat, inestable i en constant mutació.
L'exposició ha estat comissariada per Jordi Ballart i Marianna Gelussi, ambdós historiadors de l'art, que s’han encarregat de contactar artistes de varies nacionalitats per tal de donar a conèixer l'art en moviment dins de La Pedrera. També cal mencionar l'esforç i treball científic darrere de les obres ja que moltes d'aquestes anaven acompanyades d'una explicació científica de perquè les obres creaven els efectes que creaven.
Per contextualitzar una mica, cal dir que principis del segle XX va ser un dels moments més àlgids del modernisme a nivell internacional, però degut a la dictadura i el retrocés que aquesta comporta, Espanya destacava per edificacions de caràcter més historicista i antic, encara ancorats en el segle XIX. Els artistes alemanys, en canvi, estaven vivint una onada de modernitat i innovació gràcies a la nova escola Bauhaus (de la qual Mies en fou director i Reich professora), una escola d’art que edificava seguint les directrius del racionalisme, les formes geomètriques, la senzillesa i la funcionalitat. Mies van der Rohen va importar aquest estil cap a una Barcelona immers en l’arquitectura historicista i els detalls naturals d’allò més clàssic, per tant, aquest tipus d’arquitectura va suposar un gran shock per als espectadors.
L’edifici en si volia ser una representació de la cara renovada que Alemanya volia donar a conèixer en aquell moment. El país havia afrontat una crisi important, i volia presentar-se com a un nou estat més lliure, democràtic, pacifista i avançat, un conjunt de característiques que Mies van der Rohe va poder transmetre a través de l’arquitectura racionalista que plasmava en la seva obra.
Aquest corrent arquitectònic destaca pel seu ús de formes geomètriques simples i una decantació cap a l’organització estructuralista enlloc de seguir els patrons de simetria axial. A més a més, sabem que l’edifici és racionalista pel fet que no hi veiem una decoració detallada com a tal, sinó que aquesta ve implicita dins de l’ús dels colors, els materials i els detalls constructius. L’arquitecte vol aconseguir crear un espai més lliure i dinàmic, i per aconseguir-ho fa ús de conceptes com el de “planta lliure” i “sala flotant”.
L’edifici té un sistema constructiu arquitravat, és a dir, que destaca per l’ús de línies rectes i plans horitzontals. A més a més, l’edifici està sostingut per unes columnes de metall distribuïdes de manera que la planta sigui lliure, donant més dinamisme i llibertat a un espai que únicament conta amb una façana per motius decoratius. Pel que fa a les seves dimensions, l’edifici consta d’uns 1.050 metres quadrats.
Els materials constructius que usa Mies van der Rohe són principalment l’acer, el vidre i el ferro, a més de pedra i marbre, de manera que contrastava la novetat de l’estil amb la tradicionalitat dels materials usats.
L’edifici el trobem alçat sobre d’un podi, el qual ens fa pensar en la inspiració en l’art grec que l’arquitecte va poder tenir, i encara amb més raó tenint en compte que l’accés a l’edifici sobre del podi és a través d’unes escales col·locades al costat dret, molt similar als antics temples grecs. Com ja he dit, el sistema és arquitravat i l’estil racionalista, i una simple ullada a la façana exterior ens permet detectar com Mies van der Rohe fa ús d’una superposició d’elements per tal de crear angles rectes i línies horitzontals, com fa per exemple amb el fet de que el sostre i el podi sobresurtin de la façana, la qual està especialment dissenyada per a que el visitant faci un recorregut visual ja premeditat per l’arquitecte, i això comença pel fet de que la poca alçada de l’edifici permet a l’espectador veure més enllà del Pavelló i així poder observar altres obres de l’Exposició com La font màgica o el Poble Espanyol.
En realitat, el Pavelló té dos accesos, de manera que el tràfic de visitants és molt més fàcil i fluït i fins i tot segueix un recorregut. Per començar, si pugem les escales de la part de davant del podi, ens trobarem amb una mena de pati obert on hi ha una piscina de forma rectangular plena d’aigua. A la part posterior, també hi soliem trobar un bassal amb nenúfars, un element bastant exòtic en aquella època, i just al costat hi trobem un despatx d’oficina. Al donar l’esquena a tots aquest elements, ens trobem de cara amb l’interior de l’edifici, un espai molt obert i lliure però que desde fora es trobava camuflat pel disseny dels vidres que l’envolten, que s’asseguren que la llum del sol faci que apareguin reflexes de l’exterior, i així no visualitzar l’interior.
El primer que ens trobem al entrar és una sala amb una catifa negra en la que dos cadires estan col·locades al centre, mirant cap a l’entrada, i hi ha uns quants bancs més al voltant. Aquesta famosa cadira, la Cadira Barcelona, va ser dissenyada també per Mies van der Rohe. Un detall a tenir en compte és com la combinació de la catifa negra, la cortina vermella que hi ha penjada, i la paret de marbre d’Onix que hi ha col·locada representen la bandera alemanya, de colors negre, vermell i groc. Seguidament, la nostra visió es dirigeix cap a una sala interior la qual es separa de l’altra gràcies a uns vidres col·locats que formen un petit passadís. Aquesta segona sala no té sostre, el qual permet que sigui il·luminada amb llum natural. Em va resultar bastant relaxant i agradable com a espai ja que la sala tenia una mena de piscina amb aigua i una escultura de caire clàssic col·locada al cantó esquerre de la piscina. Això remarca el contrast entre lo clàssic i lo modern, el qual observem a la resta de l’obra arquitectònica.
Al tornar a entrar a l’espai cobert de l’edifici, i si donem mitja volta, podem sortir per l’altra banda de la sala, que ens separa de l’espai amb cadires gràcies a un mur de marbre i uns panells de vidre. Això ens permet veure l’altra entrada a l’edifici, unes escales que van cap a un jardí i que a l’altra banda dóna pas a les oficines ja mencionades. També té com a detall un mur de vidre tancat que serveix per a reflectir la llum i així potenciar una de les característiques de l’edifici, que és la il·luminació natural.
Com a conclusió, es pot dir que hem tingut la oportunitat de veure i analitzar un edifici d’estil racionalista, el qual actualment no ens sorprèn massa, però penso que al tenir en compte el context històric de la seva construcció (dictadura de l’any 1929), les característiques pròpies de l’estil en comparació a l’arquitectura del moment, i la gran fusió de l’edifici amb l’espai i l’aprofitament dels recursos naturals, podem arribar a afirmar que aquesta és una de les grans obres arquitectòniques del segle XX que, després d’anys d’estudi, ens permet adonar-nos que representen moments clau per a l’evolució de l’arquitectura i l’art en general, no tan sols transmetent un missatge innovador sinó que el transmeten de manera innovadora, per tant no és sols un canvi de mentalitat, sinó que representa un canvi en la manera de fer.
El fotògraf de Mauthausen
La pel·lícula narra els fets que van ocórrer al camp de concentració nazi de Mauthausen gràcies a un fotògraf català, Francesc Boix, que va ser nacionalment reconegut com a una peça clau en contra dels nazis durant els Judicis de Nuremberg ja que Boix, secretament, va recopilar un gran nombre de fotografies i registres sobre les horribles activitats i assassinats que els nazis duien a terme amb ell i altres presoners.
Personalment, m’ha agradat la pel·lícula com a tal, però coneixent el context històric i fets que realment vol representar, considero que no és tan bona com hauria pogut ser. Mostra certes escenes que sembla que inclús certs presos de l’Holocaust rebéssin un bon tracte o privilegis com la carn o calefacció, quan la realitat era molt més dura i dolorosa. A més a més, certes dates i llocs no concorden el qual fa que la pel·lícula perdi realisme. Cal dir que molts d’aquests detalls els vam poder notar gràcies a una xerrada posterior a la pel·lícula en mans d’una experta en l’Holocaust.
Tot i així, penso que l’obra ajuda a conscienciar a qualsevol espectador que pugui mirar la pel·lícula sobre l’horror que va ser la segona guerra mundial i l’holocaust, i com la persecució iniciada pels nazis va anar molt més enllà de jueus, sinó que també es van perseguir a homosexuals, gent negra, o en el cas de Boix, espanyols que s'oposàven al règim de Francisco Franco, dictador d’Espanya en aquella època.
La Pedrera: Obres Obertes. Art en Moviment
El passat 25 de gener vam anar a La Pedrera a veure una exposició anomenada “Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975”. L’exposició consistia en un recull d’obres de 37 artistes de tot el món, amb noms tan famosos com Takis o Jean Tinguely que busquen la participació, reflexió i interacció de l'espectador amb l'obra, donant així pas a que la mateixa ment de l'espectador processi i analitzi el missatge que vol transmetre l'autor.
L'art cinètic és una de les últimes avantguardes del segle XX i comença a tenir èxit entre els anys cinquanta i seixanta, centrant-se en un concepte d’art obert, on el moviment i l'espai juguen els papers més importants junt amb la percepció de l'espectador, i per tal de fer-ho els artistes experimenten amb la creació d'objectes poc convencionals i materials de tota mena. A més a més, els artistes que treballen l'art cinètic destaquen per fer ús de materials, tecnologies ii teories extretes de la ciència, la indústria i la mecànica. També cal destacar l'ús del concepte “d'obra oberta”, una nova corrent artística en la que l'autor crea l'obra de manera que la participació i interpretació de l'espectador respecte l'obra, fagi que aquest es transformi en coautor, demostrant així, en forma de metàfora, la seva visió del món com a un lloc i un espai, desordenat, inestable i en constant mutació.
L'exposició ha estat comissariada per Jordi Ballart i Marianna Gelussi, ambdós historiadors de l'art, que s’han encarregat de contactar artistes de varies nacionalitats per tal de donar a conèixer l'art en moviment dins de La Pedrera. També cal mencionar l'esforç i treball científic darrere de les obres ja que moltes d'aquestes anaven acompanyades d'una explicació científica de perquè les obres creaven els efectes que creaven.
Pel que fa a l'edifici on es troba l'exposició, era la Casa Milà, més coneguda com a “La Pedrera”, la qual va ser la darrera gran obra del famós arquitecte català Antoni Gaudí i construïda entre els anys 1906 i 1912. La casa va ser encarregada pel burgès i empresari barceloní Pere Milà i Campa, el qual desitjava destacar entre la burgesia catalana del moment i per això va decidir edificar la nova vivenda modernista a Passeig de Gràcia. L'any 1905, l'empresari i la seva dona van comprar una torre al famós carrer i van contractar a Antoni Gaudí per tal d'enderrocar-la, reconstruir l'edifici en l'estil desitjat i finalitzar-la després de sis anys d'obres. Després d'anys de crítiques estilístiques, guerres i revendes de la propietat, l'obra arquitectònica va ser declarada Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO i des de l'any 2013 és la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera, la qual gestiona les exposicions i visites a l'edifici.
En referent a l'exposició, una de les primeres obres que vam poder veure va ser un plafó policromat que, gràcies al reflexe de la llum, feia que l'espectador veiés colors reals i virtuals, el que es coneix com a síntesi additiva (procés visual que consisteix en la creació de nous colors no presents a l’obra gràcies al joc de llum que els colors primaris creen a la vista). Això donava la sensació de que l'obra es transformava davant dels nostres ulls, mostrant així l'objectiu del cinetisme, el qual és mostrar una metàfora de la realitat que la descriu com a canviant, inestable, líquida, algo no permanent. L’obra era anomenada “Psychromie” de Carlos Cruz-Diez (1970).
A continuació, hi havia una obra que consistia en una serie de làmines que, si passaves per darrere, reflectia la imatge de manera que semblava que avançava i deixava rastre del reflexe del cos que hi passava, com una fragmentació. La mirada capta fragments de realitat que a través de l'obra són multiplicables. Això ens mostra un terreny inestable i mutant que ens permet donar pas a reflexions sobre la realitat, la mirada, i nosaltres com a construcció. Es podria inclús fer la comparació dels artistes com a mags que juguen amb les mirades i les seves construccions.
En referent a l'exposició, una de les primeres obres que vam poder veure va ser un plafó policromat que, gràcies al reflexe de la llum, feia que l'espectador veiés colors reals i virtuals, el que es coneix com a síntesi additiva (procés visual que consisteix en la creació de nous colors no presents a l’obra gràcies al joc de llum que els colors primaris creen a la vista). Això donava la sensació de que l'obra es transformava davant dels nostres ulls, mostrant així l'objectiu del cinetisme, el qual és mostrar una metàfora de la realitat que la descriu com a canviant, inestable, líquida, algo no permanent. L’obra era anomenada “Psychromie” de Carlos Cruz-Diez (1970).
A continuació, hi havia una obra que consistia en una serie de làmines que, si passaves per darrere, reflectia la imatge de manera que semblava que avançava i deixava rastre del reflexe del cos que hi passava, com una fragmentació. La mirada capta fragments de realitat que a través de l'obra són multiplicables. Això ens mostra un terreny inestable i mutant que ens permet donar pas a reflexions sobre la realitat, la mirada, i nosaltres com a construcció. Es podria inclús fer la comparació dels artistes com a mags que juguen amb les mirades i les seves construccions.
L’obra de l’artista Julio LeParc era anomenada “Cloison Lames Réfléchissantes” (1966).
Seguidament trobarem una obra amb uns efectes òptics a base de figures geomètriques com cercles, mig cercles o inclús cercles tallats que, amb la combinació de línies rectes i corbes, ens donava unes figures resultants com rombes o inclús espirals. El que destaca d’aquesta obra és l’enteniment de les formes geomètriques com a llenguatge universal que, a través d’un codi de disposició i de grau d’inclinació, ens permet observar noves formes i figures dins de l’obra, transmetent així la idea d'inestabilitat i fluïdesa de la realitat que els artistes volen donar a entendre. L’obra en concret era “Instabilité” de Julio Le Parc (1959-1991). Una altra obra destaca era “Dinamica circolare” de Marina Apollonio (1965), que consistia en un conjunt de cercles que creen una sensació de moviment o profunditat, un efecte òptic mundialment famós que demostra com el cinetisme s’adherí perfectament a la cultura popular.
Seguidament trobarem una obra amb uns efectes òptics a base de figures geomètriques com cercles, mig cercles o inclús cercles tallats que, amb la combinació de línies rectes i corbes, ens donava unes figures resultants com rombes o inclús espirals. El que destaca d’aquesta obra és l’enteniment de les formes geomètriques com a llenguatge universal que, a través d’un codi de disposició i de grau d’inclinació, ens permet observar noves formes i figures dins de l’obra, transmetent així la idea d'inestabilitat i fluïdesa de la realitat que els artistes volen donar a entendre. L’obra en concret era “Instabilité” de Julio Le Parc (1959-1991). Una altra obra destaca era “Dinamica circolare” de Marina Apollonio (1965), que consistia en un conjunt de cercles que creen una sensació de moviment o profunditat, un efecte òptic mundialment famós que demostra com el cinetisme s’adherí perfectament a la cultura popular.
Una altra obra destacada era una obra sense títol de Francisco Sobrino (1959-1981), que destacava pel seu efecte postimatge, científicament conegut com a persistència retinal (propietat del sistema visual humà que permet que la imatge visualitzada es mantingui durant unes fraccions de segon després de que hagi desaparegut l’estímul). Això ens permet treballar amb una multiplicitat de plans, ja que l’artista aprofita el fet de que el nostre cervell no se situï simplement entre blanc i negre, i fa aparèixer així un element virtual que, ens aquest cas, són punts negres entre quadrat i quadrat, creant colors i formes que realment no hi són. Com totes les altres obres cinètiques, el missatge és el mateix, qüestionament de la nostra realitat i la seva permanència, dels punts de vista, a través d’efectes òptics, i per fer això, com molts altres autors, l’artista ha fet ús d’un codi, un component racional, que ens permeti generar aquestes alteracions i endinsar-nos en el terreny de la reflexió i, a més a més, l'atzar, ja que cada punt de vista també té certa dependència en l’atzar.
Seguidament trobem una obra que causa un efecte òptic un cop l'espectador se la queda observant. Es tracta d'un quadre que conté una sèrie de figures geomètriques com cercles i línies rectes i corbes que, combinades, creen l'efecte dede que hi apareixen altres figures geomètriques com rombes o inclús espirals. Això es deu a que el
A continuació, vam veure una obra creada a partir del que semblaven ser gots de xupito. Això permetia que els objectes, juntament amb la nostra mirada, creessin un joc visual amb la llum. L’obra de Jordi Pericot anomenada “Espai 75-189 T transparent/B” (1971) vol representar el trencament de l’autor amb el mercat artístic, crean obres mecàniques que poden reproduir-se amb facilitat i que fins i tot eren creades per assistents dels artistes. L’objectiu era poder treballar idees utòpiques que desconnectessin l’art cinètic del mercat, que es deixessin enrere les individualitats, un objectiu bastant irònic tenint en compte que tot i així, al llarg del temps, el mercat artístic ha acabat absorbint aquestes obres.
Just a la sala del costat i vam poder veure una de les obres més destacades de l’exposició, la de “Vive la liberté” de Jean Tinguely (1960). L’obra consistia en una escultura completament caòtica i desordenada que, originalment podia activar-se amb un interruptor enganxat a una de les peces, però que per motius de conservació ara s’engega automàticament cada 15 minuts. Aquesta obra és un clar reflex del dadaisme i la seva absurditat, la seva funció “inútil” com a anti màquina, ja que segons l’autor, aquesta obra era una anti màquina que mostra la seva crítica al progrés tant ràpid i desmesurat de l’època. Tot i així, l’obra no és completament inútil ja que ens ofereix un nou punt de vista i una idea sobre la que reflexionar, recordant-nos així altra vegada a l’objectiu de l’art cinètic.
En una altra sala tancada, trobarem una obra bastant particular. Es tractava d’una habitació fosca, tota de color negre, amb una mena de piscina quadrada al mig plena de tinta. Al costat d’aquesta, hi trobarem una palanca que iniciava el moviment de la tinta, i a dalt d’aquests dos elements, hi trobarem unes llums de neó que formaven uns quadrats de llum que es reflectien sobre la tinta. Al moure la palanca i causar també el moviment de la tinta, el reflex de la llum també es movia, i això ens feia pensar en la nostra realitat particular, en com la manera en què percebem les coses es veu altament influenciada i condicionada pels elements al nostre voltant, les nostres experiències i els nostres sentiments. Quan activem la palanca, és com si aconseguissim distorsionar la realitat, fer-la diferent, reflexió que va recordar molt al mite de la caverna de Plató. L’obra en concret s’anomenava “Reflets dans l’eau déformés par le spectateur” de François Morellet (1964).
Just al sortir de la sala també ens trobavem amb un conjunt de tres escales que pujaven i baixaven, aparentment normals, però que si ens hi fixavem amb detall estaven modificades de manera que la gent perdés certa estabilitat al creuar-les, ja que algunes s’inclinaven enrere o endavant, depenent de l’escala. Això també ens permetia qüestionar-nos com el nostre cos, acostumat a les escales normals, assumia que aquestes eren d’una manera i acabava perdent estabilitat ja que les escales estaven lleugerament modificades. El conjunt d’escales eren anomenades “Bariestesia” i eren creades per Gianni Colombo (1974-1975).
A la sala del costat trobavem també una altra obra de Gianni Colombo anomenada “Strutturazione pulsante” (1959) que consistia en una obra mecànica que “respiraba”. L’obra era feta a partir de quadrats de porexpan que estaven col·locats en fila de manera que feien un rectangle que tenia com a característica que els quadrats s’anaven movent endins i enfora, recordant així el moviment dels pulmons humans i permetent-nos connectar i relacionar-nos amb l’obra.
Seguidament hi havia una obra que consistia en una tela blava que es movia de manera incontrolable i aleatoria gràcies a l’aire produït per un ventilador endollat. El color blau cobalt ens recorda al mar, transmet calma i serenitat, i aconsegueix fer una referència a l’atzar de l’univers gràcies als moviments i formes irrepetibles que s’escapen de la mirada més científica del cinetisme. Aquest descontrol és l’essència de l’obra. A més a més, a la sala del costat, hi havia una altra obra que jugaba també amb la idea de materialitzar allò invisible i incontrolable. Aquesta obra consistia en un pèndul que representa la inspiració que els artistes reben de les grans conquestes del moment, com per exemple l’exploració espacial i el viatge a la lluna. En aquest context es fan tants progressos que es creu que es trenquen tots els límits, donant pas així a que els artistes parlin de l’univers, de la espiritualitat, i més en concret en l’obra del pèndol, de la visualització dels camps magnètics a través del moviment de la bola dinamitzat per electroimants. També hi havia una obra de Takis (Panagiotis Vassilakis) anomenada “Musical” (1972) que consistia en un petit pal de ferro que s’anava movent gràcies a un imant, fent de tant en tant un soroll, creant una nota musical, permetent-nos visualitzar el so i l'absència d’aquest.
Finalment, vam observar una obra anomenada “Superficie magnetica” de Davide Boriani (1959-1960) que consistia en pols de ferro dins d’un cercle de vidre que, degut als imants, s’anava movent i semblava que cobrés vida pròpia. Això feia reflexionar sobre l’existència humana i la dualitat d’aquesta en un món físic i un món espiritual.
CONCLUSIÓ:
Personalment vaig trobar aquesta exposició molt interessant, ja que tracta temes científics i filosòfics d’una manera molt artística i diferent, i a mi m’ha ajudat a entendre i qüestionar-me coses que fins ara, al formar part del camp científic, matemàtic o filosòfic, m'havia costat més entendre, però que a través de l’art m’ha resultat molt més dinàmic, fàcil i fins i tot bonic. D’altra banda, penso que es pot aconseguir l’efecte contrari, que gent més interessats en el camp científic puguin apreciar com aquest pot estar estretament vinculat al món artístic, i així ajuntar els dos camps. Penso que els artistes cinètics van intentar fer una gran obra volen desconnectar del mercat artístic, però que alhora, han pogut ajuntar dos temes (art i ciència) que havien estat separats l’un de l’altre durant molts anys i, personalment, ho trobo una manera molt enriquidora d'aprendre i reflexionar.
Museu de Granollers: 224
Vicenç Viaplana i Helena Pielias són dos artistes del grup FRAU (conegut per a creacions d’instal·lacions audiovisuals) que han fet un dels seus últims projectes al Museu de Granollers, titulada “224”, la qual pot ser observada des de l’exterior del museu per tal de captar l’atenció dels vianants, just com fan els aparadors de botigues al llarg del Carrer Major, que és on està situat el museu.
Just al entrar podem observar un mapa de Granollers de fa vuitanta anys, i al mig de la sala un passadís rodejat de 224 ninots embolicats amb tela blanca, representant cossos humans. Aquests fan referència als 224 morts que van haver-hi durant el bombardeig feixista de Granollers, on van morir mares, pares, adolescents i nadons. L’obra ens vol fer entendre que un nombre, com és 224, es diu molt ràpid, però que realment em d’adonar-nos que allò són vides humanes, vides perdudes, i que cada una d’elles tenia un valor incalculable més enllà d’una xifra.
A més, al final de la passarel·la central hi trobem una paret amb documents i textos que fan referència al guerra, les matances i si aquestes realment poden ser justificades, tot acompanyat d’efectes sonors creats especialment per l’obra i la seva temàtica.
Personalment penso que l’obra està molt ben treballada i aconseguida, i que ens fa adonar-nos de la importància de les guerres i les vides perdudes en elles, a més de fer-nos veure com, tristament, la nostra societat està immunitzada a les matances i la violència fruit d’aquestes, i que hem de començar a ser més humans i conscients de la desgracia que el nostre món pateix dia rere dia.
Museu del disseny (DHUB). Dissenyes o treballes?
El 15 de novembre vam poder visitar el Museu del Disseny de Barcelona, que va néixer de la fusió de varis museus dedicats a diferents camps del disseny, donant lloc al tan emblemàtic edifici conegut per tenir forma de grapadora. Nosaltres, a part de poder veure l’exposició permanent, vam visitar l’exposició temporal Dissenyes o treballes? , dedicada a les obres de disseny compreses entre l’any 198’0 i l’any 2003. El títol fa referència a la gran explosió de disseny que va haver-hi en aquella època i els grans interessos econòmics i polítics que aquest va moure.
Aprofitant la fi de la dictadura, va ser durant l’any 1980 en el que els dissenyadors van començar a crear amb llibertat, molts d’ells centrant-se en dissenys per a partits polítics com era el PSOE o partits i organitzacions ecologistes. A Madrid sorgí el que és conegut com a la “Movida madrileña”, el qual tocava la música i el cinema, mentre que la ressorgida Generalitat de Catalunya volia abordar un tema més social, com eren els embarassos no desitjats, i per fer-ho van crear una sèrie de cartells referent al tema. A més a més, l’any 1992 van haver-hi els Jocs Olímpics a Barcelona, els quals van donar vida al Cobi, fent veure així la importància i influència del disseny i fent que els governs invertissin més i més diners en projectes de l’estil.
Al voltant dels anys 90 el disseny va patir una petita crisis, la qual es va veure salvada per l’aparició de noves tecnologies com el Mac i els ordinadors, que obrien noves portes al disseny, tant en el sentit gràfic com el musical i l’audiovisual, mètodes que eren usats per a la publicitat i la creació de merchandising.
Cal destacar que el disseny gràfic també ha estat usat molts cops com a arma de protesta social, destacant en moviments recolzant els malalts del sida, en contra de la contaminació o per recolzar campanyes pacifistes i anti-guerra.
Trobo que l’exposició ha estat molt interessant i fàcil d’entendre ja que la comissaria havia fet l’esforç d’ordenar les obres cronològicament a més d’un cartell gegant explicant dates i fets importants relacionats amb el disseny.
Seguidament vam endinsar-nos en l’exposició permanent, repartida en diferents plantes, que consta d’una planta dedicada al disseny de moda (El cos vestit, Siluetes i moda (1550-2015)), on hi podem observar l’evolució de la roba i els vestits, especialment femenins, una planta dedicada al disseny decoratiu (Extraordinàries Col·leccions d’arts decoratives i arts d’autor (segle III-XX)), on hi veiem exposats diferents objectes decoratius i l’evolució dels estils amb els que aquests eren creats al llarg del temps, i finalment una planta dedicada al disseny de producte (Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural), on hi podem observar una sèrie de productes quotidians i moderns i com aquests no són simples objectes, sinó que són art, són disseny.
Personalment mai he sigut una persona altament interessada en el disseny, però l’exposició em va semblar molt interessant a l’hora de poder observar l’evolució d’aquests, les idees i conceptes que un simple objecte pot transmetre, i com el nostre món és, simplement, disseny pur.
Espai Volart: Julio González:
L’exposició està organitzada en dos sales, la primera dedicada als seus dibuixos en l’època modernista, mostrant-nos el figuratisme propi de les seves obres, i la segona dedicada a les seves escultures, de caire més abstracte, juntament amb els seus esbossos. És un artista que va tenir molt de contacte amb altres autors, com Picasso, Dalí, o Lautrec, els quals van inspirar-lo i col·laborar-hi, a més d’establir relacions que anaven més enllà de la carrera professional.
Cal dir que el modernisme, corrent artístic propi del segle XX que destaca pel seu progressisme i importància que donava a l’estètica, la figura femenina i la delicadesa i il·luminació dels traços i materials usats, també va tenir protagonisme en la nostra excursió, ja que abans d’entrar a l’Espai Volart vam poder observar diferents edificis i carrers amb característiques modernistes.
González, considerat el pare de l’escultura moderna i impulsor de l’ús del ferro en obres artístiques, usaba tècniques en les escalfava i modificava planxes de ferro les quals anaven prenent forma fins a arribar a l’obra desitjada. D’altra banda trobem els seus dibuixos i esbossos, els quals l’ajudaven a visualitzar una escultura abans de crear-la, tot i que posteriorment i havent guanyat anys d’experiència, a vegades González realitzava esbossos després de crear escultures.
Una temàtica molt usada per l’artista era la figura humana, especialment femenina, la qual era representada de manera més realista o de manera abstracta, ensenyant-nos així l’ampli ventall d’estils que González era capaç de projectar. Pel que fa a la tècnica, aquesta podia variar molt, usant el llapis, l’aquarel·la, els pastels, la tinta xina...Creant així obres molt diferents sobre de bases que també variaven, ja fos el paper tela o el paper gris o marró.
Un dels seus temes més famosos és la temàtica de la maternitat, que es tracta d’un conjunt d’obres en les que l’artista representa a una mare aguantant al seu fill en braços. Va realitzar diferents dibuixos amb aquest tema, en els quals variava el material (llapis, tinta, aquarel·la…) i la forma en que dibuixava a la dona (de manera més detallada o més simple). Això té una raó, i és que González va fer els dibuixos en moments històrics diferents, de manera que els seus dibuixos finals són més foscos i reflexen més patiment i angoixa, ja que coincideix amb l’inici de la Guerra Civil Española l’any 1936. L’última maternitat realitzada va servir com a esbós previ a la creació d’una escultura anomenada Montserrat.
Pel que fa a l’escultura de l’artista, aquest també va rebre inspiració i influències d’obres clàssiques com la Victoria de Samotràcia, en la qual va basar la seva escultura de ferro Grand profil de paysanne, la qual té com a detalls curiosos diferents irregularitats, resultat de la dificultat de treballar el ferro. Una altra obra destacable és la de l’Home Cactus, una de les seves creacions més famoses, abstractes i estudiades.
L’exposició m’ha agradat bastant, penso que l’artista té un estil únic i m’agrada el fet que s’arrisques a provar noves tècniques i materials a l’hora de crear les seves obres.
Blue Rai (curtmetratge de l'ESCAC)
El passat 9 de novembre vam assistir al Festival Fantastik, a Granollers, en el qual vam poder veure projectat el nou curtmetratge de l’escola ESCAC, anomenat BLUE RAI, una obra que va ser treballada i creada al llarg de 7 anys, amb un pressupost bastant just però ben invertit, i que ha estat presentada a diferents premis cinematogràfics.
La pel·lícula tracta sobre un jove noi, propietari d’un videoclub, el qual vol proposar-li matrimoni a la seva xicota, la qual desapareix i el deixa sense donar-li masses explicacions. El noi, enfadat i deprimit comença a intentar averiguar on està la seva nòvia, i mentre està al seu local amb els seus dos amics i empleats consolant-lo, apareix un lladre fugint de la policia que es tanca dins del videoclub i els pren com a ostatges. El delinqüent, però, acaba tenint i el protagonista, desesperat, convenç als seus amics i altres clients coneguts que es quedin a dins del local i l’ajudin a fer creure a la policia que el segrest continua, de manera que els medis de comunicació ho retransmetin i la seva nòvia ho vegi, donant lloc així a una comèdia romàntica amb diferents girs al llarg del film.
La pel·lícula m’ha agradat bastant, ha sigut divertida i original i ha tractat el tema de l’amor i l’obsessió de manera còmica i diferent, allunyant-se dels típics drames amorosos que estem acostumats a veure.
CaixaFòrum: Turbulències i Una certa foscor
El dijous 18 d’octubre vam fer una visita guiada al Caixa Fòrum per a poder anar les exposicions d’Una certa foscor i Turbulències, exposicions organitzades per Alexandra Laudo, comissaria del museu.
La primera que vam visitar va ser Una certa foscor, que ens introduïa a les obres a través de la historia de la desaparició temporal de la Mona Lisa quan aquesta es trobava al Louvre. L’obra va ser robada per Vicenzo Peruggia, el qual va deixar un buit important en la col·lecció del museu, però que, a la vegada, atreia a milers de visitants interessats en poder veure l’espai de la paret on abans s’hi trobava el famós quadre, el qual ens fa reflexionar en la importància que li donem a les coses quan aquestes ja no hi són.
Just al costat d’aquesta petita introducció hi trobàvem una vitrina amb un estoig de compàs buit, obra de Joan Brossa, que representava una elegia a Leonardo da Vinci. Representa la mort de la visió matemàtica del món i la necessitat d’un canvi.
Seguidament vam veure una obra que consistia en una finestra entre-oberta pintada al trompe-l’oeil, de Jose Maldonado. A darrere d’aquesta hi veiem un fons completament negre, representant la possibilitat de que darrere d’aquesta finestra hi hagi tot o no hi hagi res de res, és simplement un buit. Just a la paret del costat, hi veiem una representació de l’estàtua de Colón a Barcelona coberta amb teles, intentant transmetre la sensació de curiositat per el que hem perdut, pel que no podem veure, l’erotisme del misteri. Aquesta última obra va ser creada per Christo i Jean-Claude.
Després trobàvem l’obra anomenada “Gold Alice I”, de Team Rollins & K.O.S, la qual consisteix de tres capes. La de més a baix, és un retrat d’Alicia, la qual està coberta per pàgines del llibre d’Alicia en el País de les Meravelles i aquestes alhora es veuen tapades per un monocroma daurat, color que fa referència divina, reivindicant el poder de la imaginació.
A continuació trobàvem una obra de Pere Jaume bastant peculiar. Es tractava d’un tros de marc col·locat de manera horitzontal que representava l’espai i, verticalment, un tros de ferrocarril que representava el temps, donant-te la llibertat d’imaginar que hi ha dins d’aquests marc espacial i temporal. A més, al costat, hi havia una obra de Godard anomenada “Eloge de l’amour”, que representava la pèrdua de la mirada pròpia degut a al publicitat i la televisió.
Seguidament hi ha una obra de Pedro Mora, sense títol, que consistia en un conjunt de caixes per les quals podies mirar hi veure-hi diferents materials, com sorra o pedra, i ens convidava a preguntar-se si realment podem establir una relació, un vincle amb les obres artístiques si aquestes es troben tancades a un museu, i a reflexionar sobre la saturació visual que vivim dia a dia. També hi trobem una obra d’un artista japonès, Hiroshi Hoshimoto, en el que hi veiem una gran pantalla de teatre il·luminada per una llum blanca, que consistia en cremar la pel·lícula, de manera que sembla que en la imatge, completament blanca, no hi hagi res, però que a la vegada hi hagi tot. S’ha capturat l’essència, la llum, de la pel·lícula, una realitat intel·ligible.
Finalment, per acabar aquesta exposició, hi havia una obra d’Ángeles Ribé anomenada “Invisible Geometry 3”, que representava com l’ull és el centre de la nostra realitat, basant-se en el tractat d’òptica del filòsof Descartes, que centra les bases del nou coneixement al voltant de l’home i en tot el que percep.
Al finalitzar aquesta exposició, vam accedir a l’altra, encapçalada per l’obra “L’idiota del mes”, de Walter Dahn, la qual fa reflexionar sobre la vida dels treballadors en la nostra societat. Just al costat, hi ha “Carteras sin ministro”, obra conformada per tres maletins de ministre amb diferents cartells que nombren el suposat càrrec de cada ministre propietari del maletí de cuir. Representen el nombre de ministre que, després del franquisme, van sorgir sense tenir maletí.
A continuació podíem veure una obra de l’Equipo Crònica anomenada “El Embalaje”. Es tracta d’una representació d’un quadre envalat llest per ser traslladat. Es tracta del quadre “El Guernica”, de Picasso, el qual representa la historia de com aquest quadre va estar anys a Nova York i que Franco, l’any 1969, va intentar recuperar per tal de dur-lo a Espanya.
La següent obra es tractava d’una anomenada “Sodoma y Gomorra”, de Pedro G. Romero la qual es caracteritzava per estar dividida en tres parts, la primera sent una bomba atòmica que va caure a Hiroshima, seguida de la segona part on hi veiem l’ombra d’un home pintada amb pintura negra i sal, representant les ombres deixades pels morts de la bomba nuclear ja que els cossos literalment es van desintegrar, i finalment hi veiem una porta pintada amb sofre on havíem d’imaginar-nos que hi havia a l’altra banda. Cal dir que una part simbòlicament important de l’obra són els materials que l’artista usa; en el cas de la sal i el sofre, tenen relació amb el mite cristià de Sodoma i Gomorra, ciutats que van ser castigades per Déu degut a la seva corrupció amb pluges de sofre. Tot i així, hi havia un home a qui Déu va voler avisar per a que fugis, ja que havia sigut un home bo, però el va avisar que sota cap circumstància miressin enrere quan estiguessin marxant, cos a la que la seva dona no va fer cas i va acabar convertida en una estàtua de sal.
Seguidament hi trobàvem una escultura que consistia en tres barrils col·locats verticalment, un sobre de l’altre, donant una sensació d’inestabilitat ja que s’aguantaven a dalt d’un mecanisme giratori que els feia donar voltes. L’obra de l’artista Damián Ortega s’anomena “Movimiento en falso”, i és una crítica a l’explotació petrolera dels anys 80 a Mèxic, com a intent de sortir d’una crisi econòmica important.
Finalment, però no menys important, ens trobàvem amb el famós artista Bill Viola, el qual s’havia dedicat a estudiar la reacció de les persones en diferents situacions, sorgint així l’obra audiovisual “The Raft”. Aquesta consisteix en la reproducció d’un vídeo on s’hi observem a diferents persones, de diferents edats, ètnies i sexe, vestides de maneres molt diferents i representant escenes quotidianes que tots podem viure cada dia. El metratge es mostra a càmera lenta, permetent-nos observar amb detall cada tros de vídeo, però aleshores apareixen dos grans fonts d’aigua a cada costat que es dirigeixen a altra pressió cap a les persones, el qual provoca el nerviosisme i la por de les persones que ho expressant amb els seus moviments i expressions. El metratge continua mostrant-nos les persones sent envestides per l’aigua, caient al terra, i finalment, quan l’aigua cessa, podem veure com totes les persones desconegudes s’abraçaven i s’ajudaven entre elles, representant la fe i l’esperança que l’artista encara té en la humanitat.
MEAM: Realisme Japonès Contemporani
L’excursió que hem fet al Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) ha sigut en motiu de l’exposició de Realisme Japonès Contemporani, a més d’una visita a l’exposició d’escultures i quadres permanents del museu del segle XX i XXI.
En la primera exposició hi podíem observar una col·lecció d’obres realistes i hiperrealistes fetes per artistes japonesos destacats com Toshiro Aoki, Hiroshi Noda, Fumihiko Gomi o Kenichiro Ishiguro.
Les seves obres, la gran majoria pintades amb oli sobre llenç, destaquen per la seva gran fidelitat a al realitat pintada i per la gran quantitat de detalls que hi trobem, des de plecs de roba i naturalesa, fins a l’ús dels colors i la llum. També cal destacar l’ús de pinzellades suaus, sense saturació, per tal d’aconseguir l’efecte realista desitjat, quasi com si es tractés d’una fotografia.
Sobre aquests pintors cal dir que la gran majoria s’inspiren en les pintures renaixentistes d’antics mestres europeus, i que és per això que molts van venir cap a Europa a estudiar i així poder plasmar paisatges, bodegons i retrats propis del continent.
Pel que fa a les escultures, com ja he dit, són totes del segle XX o el XXI, fetes amb bronze, a la cera perduda, marbre o fins i tot plàstic. Totes elles tenien un estil i missatge diferent, variant des d’una escultura realista fins a una més abstracta. M’agradaria destacar la atenció especial que li donen a la bellesa i a la figura humana, sobretot la femenina.
Un segle breu: Col·lecció MACBA
Va manar al MACBA a veure una exposició anomenada Un segle breu: Col·lecció MACBA,la qual se centrava en obres del llarg del segle XX que mostraven, sobretot, injustícies socials i denunciava coses com la brutalitat policial, la guerra o el feixisme.
L’exposició es dividia en diferents sales. La primera destaca pel seu enfocament cap a la guerra i la societat esclava del consum, presentant-nos obres que ridiculitzaven les forces militars, que mostraven publicitat feixista i bèl·lica o que li donaven un toc estètic a desastres com són les bombes atòmiques.
Seguidament, es tractaven altres temes com el feminisme, amb grups d’artistes tan destacades com Les Guerrilla Girls, que volien mostrar a la societat les traves que les dones es trobaven pel simple fet de ser dones, i encara més en el món de l’art, mètode que van utilitzar per a conscienciar a la gent i transmetre el seu missatge. També destaquen obres d’artistes mundialment coneguts, com Jean-Michel Basquiat, el qual va pintar un autoretrat de manera simple i primitiva, mostrant el seu cos negre i únic, el qual podia ser fins i tot controversial, considerant que vivia en una època on el racisme i els estereotips eren encara més vius que avui.
La veritat és que vaig gaudir molt de l’exposició ja que la lluita social i les injustícies i discriminacions sense fonaments són temes que m’interessen molt, i penso que és de gran importància que hi hagi alguna mena de canal per tal de fer visibles aquests problemes davant de la població, i l’art és una gran manera de lliurar el missatge.
PANÒRAMIC:68 THE WHOLE WORLD IS WATCHING
L’any 1968 va ser una època revolucionaria, diferent, on milers d’estudiants van sortir als carrers de París a reclamar drets i a demanar al govern francès canvis, com millores salarials, respecte als drets dels treballadors i la sortida de Charles de Gaulle com a President, tot això acompanyat de grans vagues I protestes. Tots aquests moviments, liderats per comunistes i anarquistes van provocar una ona mediàtica a nivell internacional, i encara van tenir més impacte al coincidir amb el discurs d’altres figures revolucionaries com Martin Luther King i el creixement de moviments com el feminisme.
Tots aquests fets van marcar la societat del moment, i és tot això precisament el que l’exposició del Panoràmic ve a mostrar-nos.
Juntament amb totes aquestes noves idees i corrents de pensament van sorgir noves formes de presentar l’art, com els pòsters, l’art amb un enfocament més digital, el graffiti, etcètera…I això va donar peu al naixement de centenars d’obres, escrites, audiovisuals i musicals que narraven tots aquells fets tan xocants. Trobem nous moviments com el cartellanisme, que es tracta de la creació d’art i transmissió de missatges a través de cartells, els quals podien presentar-se individualment o en conjunt en una fanzine (revista de cartells).
Una de les sales que em va cridar més l’atenció va ser una on es mostraven collages formats per centenars d’imatges de protestes, revoltes i manifestacions organitzades a diferents llocs del món, indicant-ne la data i el país, i entre elles hi trobàvem centenars d’imatges relacionades amb el procés independentista català i la violència i brutalitat per part de la policia espanyola. A la Tèrmica Lab vam poder observar-hi una crítica a la mort i la violència que ha envoltat Sud-Amèrica durant tants i tants anys, mostrant-nos fotos grotesques de cadàvers i ferits les quals havien estat usades per la premsa com a ham per a fer diners, de manera insensible i bruta. Aquesta part de l’exposició destacava per donar protagonisme a noves tècniques audiovisuals com és el mapping, les webs interactives o els gifs.
Més endavant, a l’exposició Surveillance Complaxe, hi trobàvem un recull de fotografies recopilades per les forces secretes alemanyes, que ja no actuaven en l’actualitat, mentre que de fons s’escoltava una explicació de com s’havia aconseguit el material artístic. Tot seguit, si continuàvem caminant, trobàvem uns televisors antics de tub que reproduïen diferents vídeos relacionats amb actuacions policials i defensa dels agents. A més, hi trobàvem imatges curioses d’un home que feien referència a la censura i com totes aquestes fotografies tenen un gran poder per transmetre missatges ocults.
Finalment, hi havia una mena d’arxiu on es recollien cartells i art gràfic de les revoltes de 1968, juntament amb vídeos i àudios del moviment.
Tot i que hi ha hagut certes coses de l’exposició que no m’han acabat de convèncer, en general m’ha agradat pel fet que tractava un període històric que em crida bastant l’atenció.
ESTIU 1993
TÍTOL: Estiu 1993
NACIONALITAT: Catalana (espanyola).
ANY DE PRODUCCIÓ: Produïda entre els anys 2016 i 2017.
EMPRESES PRODUCTORES: Avalon P.C, Creative Europe Media, Fundación SGAE, Inicia Films, Insitut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Instituto de Crédito Oficial (ICO), Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales (ICAA), Media, Movistar +, Producciones Cinematográficas Cima, Radio Televisión Española (RTVE), Sources 2 i Televisió de Catalunya (TV3).
LOCALITZACIONS: Diferents poblacions de la Garrotxa, comarca de la província de Girona, Catalunya (Espanya).
DIRECCIÓ: Carla Simón i Pipó.
GUIÓ: Carla Simón i Pipó.
MÚSICA: Ernest Pipó i Pau Boïgues.
CINEMATOGRAFÍA: Santiago Racaj.
El Festival Panoràmic, a Granollers, és una iniciativa d'Albert Gusi i Fidel Balaguer i un altre grup de persones (que compta amb el suport de l'Ajuntament de Granollers i el Departament de Cultura de la Generalitat) per a fomentar la recerca, divulgació i promoció de la fotografia a través del cinema i varies disciplines audiovisuals. També té com a objectiu cedir espais per a nous artistes que treballin aquestes dinàmiques associades a les produccions fotogràfiques i cinematogràfiques, apostant per a camps tant diversos com el documental i l'experimental, tots fonamentats en l'objectiu de crear art audiovisual. El festival es trobava al complex industrial Roca Umbert, ara espai artístic i cultural, ja que els seus edificis i infraestructura tècnica, el fan el lloc perfecte per a presentar totes aquestes obres artístiques.
Els tres espais que vam visitar van ser Dents de serra, la Tèrmica LAB i l'Espai d'Arts.
En el primer espai, Dents de Serra, hi vam trobar un recull de petits dibuixos fets per nens petits, que tenien entre 4 i 6 anys, que tots junts i ordenats narraven una historia. A l'altra banda de la sala, hi podíem trobar un recull de Film-Still, és a dir, fotografies o fotogrames d'obres audiovisuals capturats per a, generalment, promocionar l'obra. Tots aquells reculls de fotografies es trobaven agrupats per temàtica (familiar, sexual...).
Seguidament, vam anar a la Tèrmica LAB, sala que encara conserva les instal·lacions de l'antiga fàbrica, i seguíem un recorregut marcat per les antigues escales metàl·liques. Al llarg del camí, hi observàvem diferents obres audiovisuals, que variaven des de una projecció de llums al terra creades pel soroll que envoltava el tros il·luminat, a una projecció en una pantalla o un vídeo d'una noia que feia unes fotografies que eren exposades just al costat.
Per últim, a l'Espai d'Arts, vam poder observar l'exposició fotogràfica de Román Yñán, anomenada Mites i Màscares, on hi podíem veure imatges dels rodatges d'Albert Serra, capturant així el procés i mostrant l'altra cara de les obres del cineasta, com El cant dels ocells i Història de la meva mort. A més a més, vam poder veure un parell de curts, un d'ells fet amb petits fotogrames de diferents pel·lícules que tots combinats formaven una historia, anomenat Fast Film.
Personalment, el que més em va agradar va ser l'exposició de fotogrames de diferents pel·lícules, ja que em va semblar que cada imatge transmetia una historia i sensació diferent, que cada fotografia era única, i penso que tot el conjunt de fotografies agrupades per temes formaven una composició molt original. També vull destacar el curtmetratge de Virgil Widrich (Àustria, 1967), Fast Film, que vol narrar una historia d'una dona que és segrestada i posteriorment rescatada per un home, i
es tracta d'un homenatge animat a diferents pel·lícules d'acció, elaborat a mà a partir de doblegar 65.000 còpies impreses de fotogrames, procés que va durar dos anys.
En definitiva, ha sigut una gran experiència poder atendre la primera edició del Festival Panoràmic, i penso que és una gran idea per a donar a conèixer diferents obres, artistes i tècniques audiovisuals innovadores, sent una oportunitat per a poder estendre el món de l'art més enllà de les clàssiques tècniques fotogràfiques i audiovisuals.
FESTIVAL PANORÀMIC
El Festival Panoràmic, a Granollers, és una iniciativa d'Albert Gusi i Fidel Balaguer i un altre grup de persones (que compta amb el suport de l'Ajuntament de Granollers i el Departament de Cultura de la Generalitat) per a fomentar la recerca, divulgació i promoció de la fotografia a través del cinema i varies disciplines audiovisuals. També té com a objectiu cedir espais per a nous artistes que treballin aquestes dinàmiques associades a les produccions fotogràfiques i cinematogràfiques, apostant per a camps tant diversos com el documental i l'experimental, tots fonamentats en l'objectiu de crear art audiovisual. El festival es trobava al complex industrial Roca Umbert, ara espai artístic i cultural, ja que els seus edificis i infraestructura tècnica, el fan el lloc perfecte per a presentar totes aquestes obres artístiques.
Els tres espais que vam visitar van ser Dents de serra, la Tèrmica LAB i l'Espai d'Arts.
En el primer espai, Dents de Serra, hi vam trobar un recull de petits dibuixos fets per nens petits, que tenien entre 4 i 6 anys, que tots junts i ordenats narraven una historia. A l'altra banda de la sala, hi podíem trobar un recull de Film-Still, és a dir, fotografies o fotogrames d'obres audiovisuals capturats per a, generalment, promocionar l'obra. Tots aquells reculls de fotografies es trobaven agrupats per temàtica (familiar, sexual...).
Seguidament, vam anar a la Tèrmica LAB, sala que encara conserva les instal·lacions de l'antiga fàbrica, i seguíem un recorregut marcat per les antigues escales metàl·liques. Al llarg del camí, hi observàvem diferents obres audiovisuals, que variaven des de una projecció de llums al terra creades pel soroll que envoltava el tros il·luminat, a una projecció en una pantalla o un vídeo d'una noia que feia unes fotografies que eren exposades just al costat.
Per últim, a l'Espai d'Arts, vam poder observar l'exposició fotogràfica de Román Yñán, anomenada Mites i Màscares, on hi podíem veure imatges dels rodatges d'Albert Serra, capturant així el procés i mostrant l'altra cara de les obres del cineasta, com El cant dels ocells i Història de la meva mort. A més a més, vam poder veure un parell de curts, un d'ells fet amb petits fotogrames de diferents pel·lícules que tots combinats formaven una historia, anomenat Fast Film.
Personalment, el que més em va agradar va ser l'exposició de fotogrames de diferents pel·lícules, ja que em va semblar que cada imatge transmetia una historia i sensació diferent, que cada fotografia era única, i penso que tot el conjunt de fotografies agrupades per temes formaven una composició molt original. També vull destacar el curtmetratge de Virgil Widrich (Àustria, 1967), Fast Film, que vol narrar una historia d'una dona que és segrestada i posteriorment rescatada per un home, i
es tracta d'un homenatge animat a diferents pel·lícules d'acció, elaborat a mà a partir de doblegar 65.000 còpies impreses de fotogrames, procés que va durar dos anys.
En definitiva, ha sigut una gran experiència poder atendre la primera edició del Festival Panoràmic, i penso que és una gran idea per a donar a conèixer diferents obres, artistes i tècniques audiovisuals innovadores, sent una oportunitat per a poder estendre el món de l'art més enllà de les clàssiques tècniques fotogràfiques i audiovisuals.
POSA IATGES DE CADA EXPO
ResponEliminafer ressenya de cada expo i analitzar la obra tambe posa imatges de cada expo
ResponElimina